Quan els marcians ens donen carbasses

Dorothy Martin no es podia estar d’escriure: de tant en tant agafava paper i llàpis, de manera aparentment involuntària, i la seva mà transmetia missatges enviats directament pels alienígenes que habiten el planeta Clarion.

D’això se’n diu escriptura automàtica i gràcies a que, en aquesta activitat, la Dorotea hi tenia la mà trencada, ella i els seus seguidors van ser informats que abans del crepuscle del 21 de desembre de 1954 la humanitat seria engolida per una cataclísmica inundació. Afortunadament per a l’escriptora irrefrenable i els seus acòlits, els clarionites tenien previst d’endur-se’ls en un platet volador com a deferència per ser els seus pen pals a la Terra.

Continua llegint

Publicat dins de Apunts de societat, General | Etiquetat com a , | 2s comentaris

La família d’en Radbod

El temps va picolant la vida fins convertir-la en hamburguesa de records.

I com que la memòria és un gran filtre que deixa de banda la greixina desagradable, arriba una edat en què comences a enyorar coses: el teu poble, tal i com el recordes, els tiets, els amics del carrer…

Els camps on jugaves i què ara són trepitjats per tones i tones de deute immobiliari.

Els canyers, on aixecaves cabanes i feies l’explorador d’una jungla a cinc minuts a peu del panet i la xocolata del berenar.

Els pares: tant de temps barallant-te amb ells per descobrir, a la fi, que s’han anat sense explicar-te moltes coses que t’expliquen a tu mateix.

I el cabell de molts de nosaltres, a qui un bon dia la testosterona li va dir que no hi havia lloc per tots dos al mateix cos, foraster.

Si estàs molt desesperat, et llençaràs a les mans de no importa quin il·lusionista capil·lar. Si enyores molt els que et van precedir, signaràs no importa quin contracte immaterial per tornar-los a veure.

Vet aquí l’orígen del “crecepelo” i de les religions.

“Que content que estic. Podré gaudir de la companyia dels meus avis, rebesavis i dels altres abans que ells, ara quan em bategi i vagi al cel cristià. Oi Vulfran ?”

Aquestes (o unes de semblants) foren les paraules que, segons la llegenda(1), va dirigir Radbod, cap dels frisons, a Sant Vulfran de Saints quan el primer estava a punt de batejar-se.

I llavors el religiós, amb una sinceritat desacomplexada, li va assegurar que no, que els seus parents s’estaven socarrimant a l’infern, que coi, que perxó havien estat pagans.

Naturalment, el rei frisó va girar cua dient que preferia cremar-se a l’infern amb els seus, abans d’anar al cel a fer companyia als seus enemics, els francs, i a un tipus desagradós com el aquell monjo que tenia un sentit tan dubtós de l’oportunitat.

Radbod va estar fent la guitza força anys a Pipí d’Heristal i al seu fill i hereu Carles Martell terroritzant el país dels francs. I tot  per haver-li trancat la il·lusió de trobar-se amb els pares i els avis, i poder-se barallar,  un altre cop, i rebre els corresponents mastegots del seu bàrbar pare.

Deu ser això la glòria celestial.

Notes

  1. The history of hell. In Our Time. BBC Radio 4. 21 dec 2006. min. 26’30’’
Publicat dins de Apunts de societat, General | Etiquetat com a , , | 5s comentaris

Una de pirates

LAlfaranja va salpar amb una tripulació entusiasta i el millor vent que es podia tenir empenyent les veles.

Ningú no va dir que la travessia cap a Ítaca havia de ser fàcil, però l’opinió més estesa era que seria ràpida i amb poques etapes. Primer, una escala obligatòria a Port Sufragi, després una paradeta tècnica a Port Plebiscit i d’allà tot dret cap a l’anhelat destí amb què tantes generacions de navegats havien somiat. Continua llegint

Publicat dins de General, Independència | 2s comentaris

La Diada, patlimoni univelsal

Aquells anys van canviar el turisme de Barcelona per sempre.

Recordem com, ara ja fa temps, la diada del 2012 va ser la primera manimonstre. Aquell any, finalment, va esclatar la combinació d’uns quants components que ja per separat eren explosius: gestió potinera de la crisi per part dels successius governs espanyols, evisceració de les corruptes entranyes del sistema polític de la transició, inversions faraònico-irracionals de l’Estat i cop de peu a les demandes catalanes.

Continua llegint

Publicat dins de General, Independència | 1 comentari

Déu salvi la Queena

Wellvolguts readors de dinots:

Qui ens ho havia de say deu anys from ara, el 2012, que Catalonya changearia  tan radicalment com ho has done!

Aquesta week el nostre país ha esdevingut membre de full dret de la European Union immediately després d’assolir la independence. La cerimònia s’ha realitzat al Parlament de Catalunya que s’ha guarnit amb les best gales per rebre la nostre Queena, sa gràcius majesti Elisabeth II, el first ministre del govern britànic i el president de la European Comission.

Continua llegint

Publicat dins de General, Independència | 3s comentaris

Independència: l’esclat de setembre

Anava jo deambulant sense pena ni joia més enllà de l’equador del que estadísticament em toca viure (ajudat pel gaiato filosofal de dinots) quan un sotrac tardoral m’ha fet perdre l’equilibri.

Del bosc habitualment pausat de la història està sortint un corrent que ha transmuntat en incerts anhels el que, fins fa dos dies, eren previsions grises.

Continua llegint

Publicat dins de Independència | 1 comentari

De l’Atlàntic al Rif o com una derrota porta al poder

La colonització europea de territoris ultramarins implicava, en un moment o altre de la tasca civilitzadora, el desembarcament d’un exèrcit ben equipat, disciplinat i en possessió d’utillatge modern d’escabetxar. En cas de diferència de matisos amb els oriünds el savoir-faire occidental permetia desllorigar qualsevol atzucac amb un elevat rati de transformació de nadius en carnussos. Amb alguna excepció: el juliol de 1921 entre 10.000 i 18.000 soldats espanyols del Rif van ser massacrats durant l’anomenat desastre d’Annual, la major part mentre fugien desordenadament d’uns 3.000 irregulars d’Abd-el-Krim (1)

Espanya, ja aleshores, era diferent.

Continua llegint

Publicat dins de General, Terra de conills | Envia un comentari

Els kamikazes que cantaven havaneres

El creuer cuirassat Cristobal Colón era el vaixell més ràpid de l’esquadra espanyola durant la batalla de Santiago de Cuba de 1898. Havia estat adquirit a Itàlia l’any 1896 i gràcies a la seva velocitat quasi deixa enrere el cuirassat ianqui Oregon, que l’empaitava. Però desgraciadament per als espanyols, aviat es va consumir el carbó de Cardiff d’alta qualitat que li permetia allunyar-se del perseguidor, llavors va disminuir la marxa i rebé diversos impactes dels canons de 330 mm del cuirassat americà.  El vaixell espanyol podia oferir poca resistència: a causa d’un plet amb el constructor havia estat enviat a la guerra sense l’artilleria principal de 250 mm. Alguna font diu que al seu lloc hi van posar canons de fusta postissos.

Continua llegint

Publicat dins de Terra de conills | Etiquetat com a , | 5s comentaris

Relíquies i art

La Santa Capella de París (Sainte-Chapelle) és una filigrana medieval de pedra i un imant per al turisme modern.  Espectaculars vidrieres de color ocupen els finestralls. De tant amples com són, provoquen mimetisme en les boques dels turistes en un exercici reflex però necessàriament limitat . És un prodigi de llum i delicadesa sorgit d’una època fosca i violenta.

Continua llegint

Publicat dins de Apunts de societat | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

La fi del món

La fi del món arriba per a cadascú de nosaltres quan el nostre cor s’atura, el cervell deixa de servir dades al altres sistemes i no podem fer servir més l’smartphone. Però, si quan això passa, la resta d’éssers continuen vivint, és una fi del món relativa que contraposa dramàticament el que és important per a nosaltres amb el que ho és per a la resta de l’univers.

Continua llegint

Publicat dins de Dinots Discrecionals | Envia un comentari