Relíquies i art

La Santa Capella de París (Sainte-Chapelle) és una filigrana medieval de pedra i un imant per al turisme modern.  Espectaculars vidrieres de color ocupen els finestralls. De tant amples com són, provoquen mimetisme en les boques dels turistes en un exercici reflex però necessàriament limitat . És un prodigi de llum i delicadesa sorgit d’una època fosca i violenta.

En realitat, aquest edifici resplendent era només una carcassa secundària, un embolcall, una closca. El que realment tenia valor era allò que guardava a l’interior que eren, ni més ni menys, que relíquies de la passió de Jesucrist: la Corona d’espines, fragments de la Veracreu i la Llança Sagrada.

Aquest santíssim pack va ser adquirit a l’emperador de Constantinoble Balduí II de Courtenay per 135.000 lliures i col·locat ipso facto dins d’un bagul de plata delicadament treballat i degudament pagat per 100.000 més. Tot plegat 235.000 lliures d’or de res.

En canvi, la construcció de la Santa Capella li va costar al rei Lluís IX de França només 40.000 lliures. Vitralls i mecanisme d’embadalir inclosos.

El lector modern comprendrà de seguida perquè tenien tant de valor les relíquies: ni un tros de la veracreu, ni una corona d’espines es poden improvisar. Per manufacturar-les necessites un fill de déu disposat a passar-les molt magres, uns romans que facin bricolatge macabre i 1.248 anys de criança.

Per contra, una capella d’estil gòtic radiant últim model es podia fer en un tres i no res. Aquesta, la van enllestir en 9 anys i va costar una fracció dels ingressos anuals del rei Lluís, que cada any s’embutxacava entre un i dos milions de lliures d’or  (I després algú es queixa del que cobren el reis moderns tot i els esports de risc que comporta el càrrec!).

Relíquies per aquí, relíquies per allí

Conscients de l’excepcionalitat d’aquests testimonis de la passió i mort de Jesús o dels sants, durant l’edat mitjana es va desenvolupar una intensa activitat a la seva cerca i adquisició.

Els catalans, sense anar més lluny, van aconseguir-ne alguna. L’any 1320,  Jaume II el just va bescanviar amb el rei Onsino d’Armènia les relíquies de Santa Tecla per un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca o (segons una altra versió)  40 cavalls i 2.000 formatges. Per nosaltres pot semblar poc important però per al mariner d’una coca medieval escollir entre embarcar un nerviós cavall àrab o un tranquil formatge cristià no devia resultar indiferent. Les restes de Santa Tecla ara estan repartides entre el monestir de Sant Cugat i la catedral de Barcelona-World …ehhh, vull dir de Tarragona.

El tema de l’autencitat

Comprovar l’autenticitat de les relíquies no era un tasca fàcil. Davant l’absència d’empreses de certificació i de normes de qualitat tipus ISO 9000 el procediment habitual consistia a observar efectes prodigiosos causats per les peces presumptament reliquívoles.

Aquest sistema va permetre comprovar l’autenticitat de la Veracreu, quan Santa Helena va fer tocar-la per una dona malalta que va quedar guarida immediatament.

O del Sant Prepuci d’Anvers, que va produir el portent que de les estovalles de l’altar supuressin tres gotes de sang mentre el bisbe de Cambrai feia missa. Altres tradicions certifiquen igualment l’existència de santes pelleringues a Le Puy-en-Velay, Santiago de Compostela, Coulombs, Chartres, Besançon, Metz, Hildesheim, Charroux, Conques, Langres, Fécamp, Calcata, i dos a l’Auvèrnia. Totes autèntiques: se li devia girar molt de feina a la Magdalena.

Relíquies de l’Islam

Val a dir que els musulmans també gaudeixen dels beneficis de les seves pròpies relíquies. Desafortunadament per a l’amable lector, les característiques del sentit de l’humor islàmic no permeten gaires subtileses. Proposo que els deixem acabar de fer la seva edat mitjana en pau fins que algú aconsegueixi produir una Vida de Brian mahometana i sobrevisqui.

Relíquies als nostres dies

Vivim a l’època de la comunicació, de la ciència i de la traçabilitat. Per tant, avui en dia disposem de mètodes per seguir la trajectòria de les relíquies des del seu punt de producció fins al consumidor final.

Per exemple, podem estar relativament segurs de l’autenticitat dels calçotets que l’Elvis Presley va portar durant una de les seves miraculoses actuacions a La Vegas. Amb llepet inclòs.

Encara que es donen casos en què, per les seves especials característiques, es troben en un terreny d’autentificació incerta com és el cas de les relíquies de Piero Manzoni preservades en 90 llaunes de 30 grams cadascuna.

El maig de 1961, aquest artista conceptual va buidar el contingut del seu còlon en quantitat suficient per omplir l’anterior nombre de pots de conserva, convertint un acte aparentment intrascendent i quotidià en una relíquia laica. Ho va anomenar Merda d’artista.

Tanmateix, seriosos dubtes han estat projectats sobre l’autencitat d’aquestes relíquies per Agostino Bonulami et al. que suggereixen que a l’interior del recipients metàl·lics no hi han femta sinó guix.

En el camp contrari i defensant que aquesta obra d’art és merda autèntica (o una autèntica merda, com l’amable lector prefereixi) es troba  un marxant d’art de Milà que assegura haver detectat olor fecal provinent d’una de les peces. Abonant  encara més aquesta versió oficial, a mitjans dels anys 90 un museu d’art a Randers (Dinamarca) va haver de pagar 250.000 corones daneses per haver produït filtracions a un pot com a conseqüència d’haver-lo guardat a temperatures irresponsablement altes.

Per sortir de dubtes s’hauria d’obrir un dels recipients i analitzar-ne el contingut comprovant que es tracta de matèria orgànica eixida de l’artista mateix. El problema és que, com que cada pot ha assolit un valor aproximat de 70.000 €, sembla dificil trobar un voluntari per aconseguir, en el pitjor dels escenaris, que 90 pots de valuoses obres d’art passin a ser 9 desenes de bromes d’un alquimista capaç de transformar guix i pintura en or.

 

Quant a Xavier Cáliz

Sóc dissenyador gràfic, dibuixant i tafaner de les humanitats i la història de la ciència. La meva biografia és poc interessant. A la meva edat, en Juli Cèsar ja s'havia trascamat tot França fent turisme d'aventura, havia lligat amb una reina exòtica que tenia mascotes verinoses i els seus col·legues al senat li estaven muntat una surprise party per morir-se. Tot i així, si esteu entestats a saber de mi podeu anar a: http://www.xaviercaliz.com/ http://www.facebook.com/profile.php?id=1497984244
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Apunts de societat i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.